El mercat més gran del món fa soroll. Ningú l’escolta.
Milers de transaccions per segon. Preus que pugen i baixen en fraccions de cèntim. Volums que es disparen quan passa alguna cosa important i es calmen quan els traders se’n van a dinar. La borsa de Nova York genera una quantitat de dades en temps real que cap ésser humà pot processar mirant una pantalla.
Però escoltar-les és una altra cosa.
Wall Street Sonor és l’eina més recent de la sèrie Mapa Sonor de bynokko.com. La mateixa idea que va convertir els trens del metro de Barcelona o els autobusos de Londres en música generativa, aplicada ara al sistema financer més gran del planeta: cada dada que arriba de la borsa es converteix en un esdeveniment sonor. El mercat com a instrument. Els preus com a partitura.
Com es converteix un preu en una nota
La sonificació de dades no és nova. Als anys 90 van començar a aparèixer els primers sistemes que traduïen els moviments de borsa en so perquè els traders poguessin “escoltar” el mercat mentre miraven una altra pantalla. La idea era pràctica: l’oïda humana detecta canvis de ritme i de to més ràpidament que l’ull detecta canvis en un número. Una variació brusca en el pitch d’un so arriba abans al teu cervell que un número que canvia en una taula.
Però Wall Street Sonor no està pensat per a traders. Està pensat per escoltar.
El sistema funciona així: cada acció del NYSE té assignada una freqüència base dins d’una escala musical. Quan arriba una nova dada de preu, aquesta freqüència es modifica cap amunt si el preu puja i cap avall si baixa. La magnitud del canvi de preu determina quant es desplaça la freqüència — una pujada del 0,1% genera un canvi de pitch subtil; una pujada del 3% produeix un salt d’interval clarament audible.
El volum de transaccions controla la intensitat: molt volum d’operacions és un so fort i dens; poc volum és una cosa més tènue i espaiada. Quan un valor té un pic d’activitat — per una notícia, per uns resultats trimestrals, per qualsevol cosa que mogui el mercat — se sent.
I cada sector té el seu propi timbre. Les tecnològiques sonen diferent de les energètiques, que sonen diferent dels bancs. Quan escoltes Wall Street Sonor durant una estona, comences a distingir quina part del mercat està moguda i quina està en calma, sense mirar cap número.
L’horari d’obertura com a part de la composició
Una de les coses que més em van sorprendre quan l’eina va començar a funcionar és que té una estructura temporal molt clara que jo no havia planificat.
La borsa de Nova York obre a les 9:30 del matí, hora de Nova York. Els primers trenta minuts són els més actius del dia — l’obertura concentra molt volum, hi ha moltes ordres acumulades de la nit anterior que s’executen i els preus es mouen més. Wall Street Sonor a les 9:35 sona dens, gairebé caòtic. A les 11 del matí sona més reposat. Al tancament de les 16:00 es torna a activar.
És el mateix patró que vaig trobar al metro de Barcelona: el sistema té el seu propi ritme intern, que emergeix de les dades i no de cap decisió compositiva meva. L’hora punta té un caràcter sonor completament diferent del migdia. L’obertura sona diferent del tancament. I els dies que hi ha notícies importants — resultats d’empreses, decisions de la Reserva Federal, dades d’ocupació — se senten sense que ningú t’ho hagi de dir.
El que no funciona (encara)
Seré honest sobre l’estat actual de l’eina, perquè el blog també va d’això.
El problema més gran és la latència de les dades. L’API de Finnhub que faig servir per accedir a les dades del NYSE té un delay variable segons el pla d’accés. En el pla gratuït, les dades arriben amb un retard d’entre 15 i 30 segons respecte al mercat real. No és temps real pur — és gairebé temps real.
Per escoltar el caràcter general del mercat, aquest delay no importa gaire. Per detectar el moment exacte en què passa alguna cosa important, sí. És una limitació que tinc clara i en la qual estic treballant per reduir-la.
L’altre problema és la densitat. Quan el mercat està molt actiu i hi ha molts valors movent-se simultàniament, el resultat sonor pot arribar a ser tan dens que frega el caos. Estic treballant en un sistema de priorització que doni més protagonisme als moviments més significatius i redueixi el soroll de fons dels moviments petits.
Per què això i per què ara
La sèrie Mapa Sonor va començar amb el metro de Barcelona per una raó molt concreta: volia escoltar la ciutat d’una manera que no fos possible amb un micròfon. Els trens sota terra no se senten des de la superfície, però les seves dades de posició sí que estan disponibles en temps real. El metro, el bus, l’Underground de Londres — tots són sistemes urbans que generen dades que es poden traduir en so.
La borsa de Nova York és una altra cosa. No és un sistema de transport ni té res d’urbà. Però comparteix la característica fonamental: és un sistema que genera dades en temps real que normalment es visualitzen i que gairebé mai s’escolten. I quan les escoltes, revelen alguna cosa del seu caràcter que els gràfics no mostren tan clarament.
El metro sona a infraestructura. La borsa sona a ansietat.
No ho vaig planificar així. Ho vaig descobrir escoltant.