L’instrument no existia. Dues hores després, sonava.
Hi ha una cosa que passa en els tallers de construcció d’instruments que no passa quan escoltes música: en algun moment del procés, allò que tens a les mans fa un so per primera vegada. No és un so perfecte ni un so planificat. És simplement el primer so que fa una cosa que fa cinc minuts no existia.
Vaig participar en un taller de luteria experimental a Arts Santa Mònica organitzat per Difraccions i amb la participació de Mutan Monkey Instruments. La premissa era directa: públic adult sense cap coneixement previ, materials diversos, i l’objectiu de construir un instrument des de zero a partir d’experimentació i investigació amb els materials.
Sense partitures. Sense instruccions fixes. Sense un resultat predefinit.
Mutan Monkey i la luteria com a laboratori
Mutan Monkey és un projecte barceloní que fa una cosa específica i la fa molt bé: construir instruments experimentals i ensenyar a fer-ho. No parlen de luteria com a ofici — parlen de luteria com a espai d’innovació i joc. Això no és màrqueting. És una descripció precisa de com funcionen els seus tallers.
La metodologia és la seva: processos creatius propis que parteixen de l’exploració del material abans de decidir quin instrument serà. No arribes amb un disseny i l’executes. Arribes amb materials i escoltes el que et diuen.
Això canvia completament la relació amb el procés. En comptes de seguir instruccions cap a un resultat conegut, estàs investigant. El so emergeix de l’experimentació, no del pla.
El que va passar
No vull explicar pas a pas com es va construir l’instrument perquè la gràcia del taller és exactament aquella: descobrir-ho en persona, amb les mans, en col·lectiu. El que sí puc dir és que en un espai com Arts Santa Mònica — un equipament cultural de la Generalitat dedicat a la cultura contemporània i la creació — el context importa. No és el mateix construir un instrument en un taller industrial que fer-ho en un espai on la creació és la raó de ser de l’edifici.
I la dimensió col·lectiva és la part que menys m’esperava que importés tant. Quan tothom al taller està en el mateix punt d’incertesa — ningú sap exactament cap a on va el que té a les mans — es crea una dinàmica diferent a la d’un taller on l’instructor fa i la resta mira. Aquí tothom experimenta. Tothom descobreix. I el so que surt en un racó de la sala influeix en el que fas tu al teu costat.
El resultat
El vídeo que acompanya aquest article és el que va sortir. L’instrument construït durant el taller, sonant.
No és un instrument convencional. No segueix cap estàndard de res. Però sona. I el so que fa és completament seu — no podria sortir de cap altra cosa que no fos exactament aquest procés, amb aquests materials, en aquest taller.
Que és, en el fons, el que hauria de ser qualsevol instrument.