El 1948, un enginyer de ràdio va sortir a gravar trens. Ningú no tenia clar per a què.
Pierre Schaeffer no era compositor. Era enginyer de telecomunicacions, fill d’un violinista i una cantant de Nancy, que havia acabat treballant com a tècnic a la Radiodifusió Francesa de París. El seu ofici era el so en un sentit completament pràctic: micròfons, cables, estúdios, emissió. No partitures. No teoria musical clàssica. Sonido com a matèria física que calia capturar, transmetre i reproduir.
El 1942 va crear l’Studio d’Essai, un centre d’experimentació radiofònica on treballava amb sons i efectes per a programes de ràdio. I allí, envolutat de discos d’acetat, plats giradiscos i una càmera d’eco, va començar a fer una pregunta que ningú al seu entorn estava fent: i si el soroll és música?
No com a metàfora. Literalment.
L’estació de Batignolles i les sis locomotores
El 5 d’octubre de 1948, Schaeffer va presentar a la ràdio les seves Cinq études de bruits — cinc estudis de sorolls. El primer d’ells, i el més important per a la història de la música, era l’Étude aux chemins de fer: l’Estudi per a ferrocarrils.
Per fer-lo, va sortir a gravar a l’estació de Batignolles de París amb una unitat mòbil de gravació. Va gravar sis locomotores amb les seves “veus personals” — Schaeffer insistia que cada màquina tenia el seu propi caràcter sonor — i també els topes dels vagons en moviment, amb els maquinistes com si fossin músics dirigits per ell. Va tornar a l’estudi amb aquell material i el va transformar: variacions de velocitat de reproducció, inversió del sentit del disc, bucles tancats que repetien fragments en loop, modulacions d’intensitat.
El resultat no s’assembla a cap música que existís el 1948. Sona com una peça d’avantguarda que podria haver sortit el 2005. I va néixer de trens.
L’equipament que va fer servir era brutalment limitat: un aparell per tallar discos d’acetat, quatre tocadiscos, un mixer de quatre canals, filtres, una càmera d’eco i aquella unitat mòbil de gravació. Amb això va canviar la música del segle XX.
El concepte que ho va canviar tot: l’objecte sonor
Schaeffer va encunyar el terme musique concrète per descriure el que feia: música construïda a partir de sons concrets extrets del món i treballats de forma concreta mitjançant muntatge, col·latge i transformació. L’oposit de la música “abstracta” — la música escrita en partitures que descriu sons que no existeixen fins que algú els interpreta.
Però el concepte que va resultar més productiu per al pensament musical del segle XX no era “música concreta”. Era l’objecte sonor.
Un objecte sonor, per a Schaeffer, és qualsevol so escoltat per si mateix, independentment de la seva font. Una locomotora fa un soroll. Però si graves aquell soroll, el talles, el reprodueixes en loop i li elimines la referència temporal i espacial a la locomotive real, el que tens ja no és “el soroll d’un tren”. Tens un objecte sonor — una entitat acústica amb les seves pròpies propietats de timbre, durada, dinàmica i forma, que existeix per si sola.
Aquesta idea — que el so pot existir desvinculat de la seva font, com un objecte autònom — és el fonament de gairebé tot el que fem avui quan samplegem, quand fem field recording, quan convertim arxius en àudio o quan sonifiquem dades. La diferència entre “el soroll d’un tren” i “material sonor” la va establir Schaeffer el 1948.
Pierre Henry i la Symphonie pour un homme seul
El 1949 va arribar al seu estudi Pierre Henry, compositor i percussionista que s’havia sentit atret per les noves formes de produir música. Junts van crear el 1950 la Symphonie pour un homme seul — la Simfonia per a un home sol — considerada una de les obres fundacionals de la música concreta.
La Simfonia estava construïda exclusivament a partir de sons humans: veu parlada, riures, respiració, passos, cruixits, aplaudiments. Cap so d’origen instrumental en el sentit convencional. Tot l’espectre sonor d’un cos humà, transformat i col·locat en una arquitectura musical.
El 1953, Orphée 53 — una òpera concreta per a tres veus, clavecí, violí i quadrilla, composta amb Henry — va causar un escàndol al Festival de Donaueschingen. Escàndol és sempre senyal que alguna cosa ha canviat.
La Symphonie des paroles dégelées i Rabelais
Aquí hi ha una anècdota que és massa bona per no incloure.
En el quart llibre de Gargantua i Pantagruel de François Rabelais hi ha una escena que transcorre al Mar Gelat: l’hivern anterior havia hagut una batalla entre dues tribus i el soroll del combat s’havia convertit en gel. Quan el mar es va desgelar, tots aquells sons van emergir de cop: crits de guerra, cavalls, armes xocant. La idea del so com a sòlid recuperable — congelat en el temps i desgelat en un altre moment — va fascinar tant a Schaeffer que el 1952 va crear Les paroles dégelées (Les paraules desgelades), una peça en la qual alterava el timbre d’una veu llegint Rabelais en veu alta mitjançant tècniques de manipulació de cinta.
Un enginyer de ràdio que llegeix Rabelais i en fa una peça de música experimental. És la trajectòria correcta.
El GRM i el Traité des objets musicaux
El 1958 Schaeffer va fundar el Groupe de Recherches Musicales (GRM), que es va convertir en el centre de referència mundial per a la música electroacústica durant dècades. Per allí hi van passar Pierre Boulez, Pierre Henry, Iannis Xenakis i una llarga llista de compositors que van construir la música experimental del segle XX.
El 1966, després de quinze anys d’experimentació i teoria, va publicar el Traité des objets musicaux — el Tractat dels objectes musicals. És probablement el llibre de teoria musical del segle XX que ha tingut més influència sobre els músics que no venien de la tradició clàssica: compositors electroacústics, productors de música electrònica, artistes del field recording. Proposa una teoria de l'”escolta reduïda” — escoltar el so per si mateix, sense pensar en la seva font — que és exactament el que fem quan samplegem, quan fem field recording o quan convertim un arxiu binari en àudio.
El 1968 va ser professor de música experimental al Conservatori de París. Va morir el 19 d’agost de 1995 a Aix-en-Provence, amb 85 anys.
Per què tot el que fem a nokko comença aquí
El Sonifier, el Howard Filter, els mapes sonors del metro i del bus, la conversió d’arxius en àudio amb Audacity — totes aquestes eines parteixen de la mateixa idea que Schaeffer va formular el 1948: que qualsevol so pot ser material musical si el tractes com un objecte sonor per si mateix, independent de la seva font.
Schaeffer ho va fer amb trens i quatre tocadiscos. Avui ho fem amb Web Audio API i Tone.js. L’escala tècnica és diferent. La pregunta de fons és exactament la mateixa.
Escolta l’Étude aux chemins de fer. Dura menys de tres minuts. I quan l’hagis escoltat, pensa que el teu DAW, el teu sampler, la teva biblioteca de samples — tot aquell univers — comença en aquella gravació a l’estació de Batignolles el 1948.