El 1985 va posar música i làsers al Planetàrium de Barcelona. Tenies idea?
Hi ha figures de la música catalana que tothom coneix. Hi ha figures que haurien de ser conegudes per tothom i que existeixen en una mena de zona grisa entre el reconeixement especialitzat i l’oblit popular. Mercè Capdevila i Gaya és de les segones.
Pianista. Compositora. Pedagoga. Artista interdisciplinària. Membre fundadora de l’Associació de Música Electroacústica d’Espanya. Va estudiar amb Luigi Nono. Va treballar a l’estudi d’Aaron Copland a la Universitat de Nova York. Va fer sonar el Planetàrium de Barcelona amb música i làsers el 1985 dins del Festival Grec.
I si pregunteu pel seu nom a la majoria de gent, la resposta és un silenci incòmode.
D’on ve
Mercè Capdevila va néixer a Barcelona el 25 de març de 1946. Va començar estudiant piano a l’Acadèmia Marshall amb M. Teresa Monteys i en paral·lel al Conservatori del Liceu amb Pere Vallribera. El 1968 va obtenir la titulació superior al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.
Però el camí que la definiria com a compositora no va passar per les aules convencionals. Va ser la música electroacústica la que va canviar-ho tot.
Al Laboratori Phonos de Barcelona — un dels espais pioners d’experimentació sonora electrònica de l’Estat espanyol — va treballar amb Gabriel Brncic, compositor xilè exiliat a Barcelona que va ser una de les figures clau de la introducció de la música electroacústica al país. I va assistir a cursos de composició amb Luigi Nono, el compositor italià que és una de les figures més importants de la música experimental del segle XX, conegut per la seva exploració del so espacialitzat i la relació entre política i música.
Aprendre composició amb Luigi Nono no és un detall menor. Nono no ensenyava tècnica — ensenyava una manera de pensar sobre el so, sobre l’espai, sobre el paper de la música en la societat. Qui va passar per la seva escola no va sortir igual.
Làsers, murals de llum i un castell
El que fa única Capdevila dins del panorama de la música electroacústica catalana no és només la composició per a cinta o electrònica — és la seva decisió d’integrar el so amb altres arts de forma sistemàtica, en muntatges multidisciplinaris que cap altre compositor català de la seva generació estava fent amb la mateixa consistència.
El 1985, al Planetàrium de Barcelona, va presentar Música i Làser dins del Festival d’Estiu de Barcelona Grec. Sumat de música electroacústica i projeccions làser en un espai planetari. En aquell any, en aquesta ciutat, i en aquell context, era una cosa que no s’havia fet.
El 1986 va arribar Breches il·luminacions, un mural de llum i so. El 1989, D’un castell a un altre. El 1991, Mercuri, al Palau Macaia. El 1999, Quadrar el Cercle, presentat al Festival Internacional de Música Contemporània d’Alacant. Cada muntatge era una nova exploració del mateix territori: la fusió entre so, llum, espai i imatge en un context de música contemporània.
L’Enciclopèdia de la Música la descriu com “un dels màxims exponents de la música electroacústica a Catalunya”. No és una afirmació menor.
Nova York i Aaron Copland
La temporada 1993-94 va treballar com a compositora invitada a l’estudi d’Aaron Copland de la Universitat de Nova York. Aaron Copland havia mort el 1990 — l’estudi que porta el seu nom és un espai de residència per a compositors, un llegat directe del que va ser el compositor americà més important del segle XX, el que va inventar el so de la pradera americana i el que va posar música a films com Of Mice and Men i Our Town.
Ser compositora invitada en aquell espai no és un mèrit menor. I el context novaiorquès d’aquells anys — amb la scena de música experimental del Downtown Manhattan activa, amb compositors com John Zorn i Elliott Sharp treballant a pocs blocs — és un context que deixa petjada.
Les seves obres s’han interpretat a Europa, Canadà i els Estats Units. Estan registrades a Radio Nacional de España, Catalunya Música i Radio France. Té dos CD monogràfics i ha participat en diverses col·leccions col·lectives.
Per a qui treballa
Part de la seva obra ha estat per encàrrec — del Centro de Difusión de Música Contemporánea del Ministeri de Cultura de Madrid, de l’Associació Catalana de Compositors. El 2007, Raw Material. El 2008, Arc-architecture, per a tres veus a cappella. El 2009, A Chillida, una peça d’electroacústica mixta dedicada a l’escultor basc Eduardo Chillida. El 2011, You Will Forgive Me Already, per a piano, dedicada a l’escultor Manolo Hugué.
La connexió amb les arts plàstiques és constant. Capdevila no entén la música com una disciplina separada de la resta de les arts — les obres dedicades a escultors, els muntatges visuals, l’estudi d’arts plàstiques a l’escola Massana i a Alemanya, tot apunta a la mateixa direcció: el so com una dimensió de quelcom més gran.
Per què aquí
Sona Local existeix per posar en relleu el que passa a l’escena musical catalana i que mereix més atenció de la que rep. Mercè Capdevila és exactament això: una figura que ha construït un cos d’obra sòlid durant dècades, que ha treballat amb algunes de les figures més importants de la música contemporània internacional, i que existeix en un espai entre el reconeixement acadèmic i la invisibilitat popular que no té cap justificació.
Si el laboratori Phonos t’interessa, si la música electroacústica t’interessa, si et pregunta qui va posar làsers al Planetàrium de Barcelona el 1985 — la resposta és Mercè Capdevila. Ja saps on buscar.