Primer va fer de violinista a la joventut de Chicago. Després va deixar de tocar a setze anys.
Laurie Anderson va néixer el 5 de juny de 1947 a Glen Ellyn, Illinois, el segon dels vuit fills d’una família acomodada de les afores de Chicago. Als cinc anys ja tocava el violí. Vuit hores diàries de pràctica, l’Orquestra Juvenil de Chicago, tot el circuit clàssic que porta a un lloc molt concret: una vida professional com a violinista clàssica.
Als setze anys ho va deixar.
No va deixar el violí — va deixar el camí que el violí semblava dictar. Va entrar a Barnard College per estudiar història de l’art, va treure un MFA en escultura a Columbia University el 1972, i va arribar a Nova York just en el moment en que Nova York estava inventant alguna cosa que no tenia nom encara i que amb els anys es diria performance art.
El marc de porta amb micròfons de contacte
El 1976 va crear Duet for Violin and Door Jamb. El concepte és exactament el que diu el títol: un duet per a violí i marc de porta. Anderson va instal·lar micròfons de contacte dins d’un marc de porta i va tocar el violí mentre interactuava amb les vibracions amplificades de la fusta. L’instrument era l’arquitectura. El so era el resultat del diàleg entre ella i l’edifici.
Quan vaig llegir per primera vegada la descripció d’aquesta peça vaig pensar en totes les vegades que he posat un micròfon de contacte sobre una porta per gravar-ne les vibracions. Anderson ho feia el 1976 com a proposta artística. Era la mateixa pregunta que faig jo ara amb les eines de nokko: si poses l’oïda directament sobre la superfície, l’objecte té alguna cosa per dir?
Però Anderson va anar molt més lluny. Va construir instruments propis que no existien. Va dissenyar un violí on el cap d’un casset substituïa l’arquet — al passar el casset sobre les cordes que feien de cintes, el violí reproduïa àudio pregramat. Va dissenyar una taula amb altaveus ocults que transmetia vibracions musicals als cossos de les persones que hi recolzaven — la música s’escoltava a través dels ossos, no per les oïdes.
Duets on Ice i els patins congelats
Als anys 70, Anderson tocava el violí als soterranis del metro de Nova York. Una de les seves actuacions més conegudes d’aquella època eren les Duets on Ice: Anderson amb uns patins sobre gel enganxats en blocs de gel, tocant el violí, amb un instrument alterat on l’arquet era una cinta de casset. L’actuació durava fins que el gel es fonia. Quan el gel desapareixia, l’actuació s’acabava. El límit de la performance el marcava la física, no un guió.
La imatge de Anderson tocant el violí amb els peus immòbils dins del gel, en un carrer de Nova York, mentre la gent passava, és difícil d’oblidar una vegada la veus. I no ha desaparegut — ha anat ressorgint durant cinquanta anys com a referència cada vegada que algú vol descriure l’art de performance que utilitza el cos i el temps com a materials.
O Superman: una cançó de vuit minuts al número dos britànic
El 1981 va passar alguna cosa que ningú esperava. Laurie Anderson va publicar O Superman (for Massenet) — vuit minuts de poesia electrònica minimalista, la seva veu processada repetint “ha” en bucle, sons de síntesi, un text que parlava de la crisi d’ostatges de l’Iran i de les relacions entre individu, poder i tecnologia — i va arribar al número dos de les llistes britàniques de singles. Just per darrere de Vienna de Ultravox.
No és un disc fàcil. No té tornada. No té pont. No té res del que es suposa que necessita una cançó per vendre cent mil còpies. I va vendre cent mil còpies.
Warner Bros la va fitxar immediatament. L’àlbum Big Science va sortir el 1982 amb O Superman com a primer tall. Anderson va continuar sent exactament el que era — avantguarda pura — però ara amb el suport d’una gran discogràfica.
United States I-IV: vuit hores de concert al Brooklyn Academy of Music
Entre 1980 i 1983 va construir United States I-IV, una obra de performance multimèdia en quatre parts que combinava música, fotografia, film, dibuixos i animació amb text i narració. La presentació completa durava vuit hores i es va estrenar al Brooklyn Academy of Music en dues nits.
Vuit hores de concert en dues nits al Brooklyn Academy of Music. Amb música, film, dibuixos i text barrejats. El 1983.
Anderson va dirigir i va protagonitzar Home of the Brave el 1986, el film del concert que va servir de document de tota aquella etapa. I va continuar explorant cada nou format que anava apareixent: el 1995 va crear Puppet Motel, un CD-ROM interactiu complex amb el dissenyador Hsin-Chien Huang, en un moment en que poca gent sabia exactament per a què servia un CD-ROM interactiu.
Artista resident de la NASA
Entre 2002 i 2004 va ser artista resident de la NASA. No com a figura decorativa — com a artista que tenia accés real a la institució, que treballava amb els seus tècnics i científics, i que el resultat va ser The End of the Moon, un espectacle en solitari que va estrenar el 2004 i que explorava la relació entre l’exploració espacial i la condició humana.
“Soc antropòloga de cor,” va dir en una entrevista. “Intento sortir de la meva pròpia pell. Per això en les meves actuacions faig servir filtres d’àudio per canviar la meva veu.”
Lou Reed i el final
Anderson i Lou Reed van formalitzar la seva relació el 2008 a Bolívia, en una cerimònia senzilla. Portaven dècades en contacte — Reed havia estat amic i col·laborador seu des dels 70 — però no van oficialitzar res fins als seixanta anys. Lou Reed va morir el 27 d’octubre de 2013.
Anderson va escriure un text per al Rolling Stone sobre la mort de Reed que és un dels textos sobre la mort i l’amor d’algú proper més bellament escrits dels últims anys. No el resumiré — llegiu-lo directament si podeu.
Per què aquí
Laurie Anderson no és una referència de culte que cal descobrir. Ha estat suficientment visible durant cinquanta anys. Però és una referència que funciona diferent segons on ets quan la trobes.
Si la trobes com a fan de la música pop, t’interessa O Superman i Big Science. Si la trobes com a artista de performance, t’interessen les Duets on Ice i United States I-IV. Si la trobes des del field recording i l’experimentació sonora, t’interessen els micròfons de contacte al marc de porta, el violí com a reproductor de casset, la taula que transmetia música a través dels ossos.
Tots tres punts d’entrada porten al mateix lloc: una persona que va decidir als setze anys que el camí predefinit no era el seu, i que des d’aleshores ha construït els instruments que necessitava, ha fet servir la tecnologia que tenia a l’abast i ha preguntat sempre la mateixa pregunta: i si el so pot ser qualsevol cosa?