El menor de quatre germans d’una casa de Guissona que es deia Cal Eril
Si de casa teva en diuen Cal Eril i ets el petit de quatre germans, el nom artístic pràcticament es posa sol. Joan Pons Villaró va néixer el 1981 a Guissona, un poble de la Segarra de poc més de sis mil habitants. Va créixer compartint habitació amb un germà punk, escoltant el jazz que posava el seu pare i els cantautors de la mare, anant a la biblioteca els hiverns llargs, fent taekwondo i futbol sala. Va passar per l’escola de música sense gaire aprofitament, per la seva pròpia confessió.
No semblava el camí obvi per convertir-se en un dels músics catalans més prolífics i personals de les últimes dues dècades. I tanmateix.
Una maqueta premiada i vuit anys de discos sense parar
El 2007 va autoproduir i autoe ditar Per què es grillen les patates?, una maqueta que el TR3SC va premiar amb el premi a la creativitat. Cinc anys més tard la reeditaria en vinil. A partir d’aquí, un ritme de publicació que fa vergonya a molts: nou àlbums en divuit anys, pràcticament un cada dos anys, cadascun diferent de l’anterior i cap que soni a allò que la indústria esperava que sonés.
La discografia completa és un mapa de com pot evolucionar un músic quan decideix no quedar-se quiet:
- Per què es grillen les patates? (2007)
- …i les sargantanes al sol (2009) — enregistrat a la casa pairal
- Vol i dol (2010)
- La figura del buit (2013)
- La força (2016)
- △ (2018) — gravat en tres espais: una casa de palla a la Garrotxa, el Teatre Ca l’Eril de Guissona i l’estudi Figure 8 de Brooklyn
- Energia fosca (2019)
- N.S.C.A.L.H. (2021)
- Eril Eril Eril (2025)
Cada disc ha estat un pas endavant sense renegar del pas anterior. Cap fórmula repetida.
Eril Eril Eril: el novè disc i un iglú inflable
Després de quatre anys de silenci discogràfic, el 2025 va tornar amb el novè àlbum. El títol té moltes lectures possibles, però Joan Pons ho explicava ell mateix: cal llegir-lo com un professor de filosofia que et diu el cognom tres vegades. Eril. Eril. Eril.
El disc ha estat gravat com un fals directe pel gadità Paco Loco, produït pel britànic Luke Temple, i masteritzat per la novaiorquesa Heba Kadry. Tres persones de fora que han entès perfectament allò que El Petit de Cal Eril porta anys construint. Musicalment, el disc marca un canvi respecte als anteriors: les guitarres prenen protagonisme — tant en ambients tranquils com fregant la psicodèlia — i els teclats, que fins ara havien tingut molt de pes, passen a un segon pla. El pop tranquil i reposat que caracteritza el projecte continua sent-hi, però amb una textura diferent.
La gira de presentació va tenir un element que no havia fet cap artista català abans: un iglú inflable per a 350 persones, construït amb teles de colors de globus, instal·lat en espais tancats per seguretat. Una escenografia portàtil que convertia cada concert en una experiència diferent de qualsevol altra cosa de la temporada.
El músic que no encaixa en cap lloc i per això encaixa a tot arreu
Hi ha una frase d’una entrevista a El Ara que defineix molt bé el projecte: “Farem la gira junts. La gràcia que tenim és que podem tocar en llocs molt diferents, al Primavera Sound i al Festival Vida o en un festival de poesia. Durant un temps em va semblar una mica preocupant, com si la gent no sabés on classificar-nos. Ara m’encanta.”
No fer música d’estil sinó fer el teu propi estil és la diferència entre durar dos anys i durar vint. Joan Pons és bateria de la carrera en solitari de Ferran Palau, ha fet de les gires maratonianes un tret d’identitat, i segueix publicant discos que paga ell mateix perquè les subvencions per a música en català pràcticament no existeixen per a artistes del seu nivell. “El Petit de Cal Eril no pot pagar els discos, els pago jo”, va declarar sense dramatisme en una entrevista recent. Simplement com un fet.
La situació del sector és exactament la que descriu: el circuit dels festivals té ajudes públiques, però els músics que produeixen el contingut d’aquests festivals no en veuen quasi res. És la paradoxa de la indústria cultural catalana i El Petit de Cal Eril la viu des de primera fila des de fa quasi vint anys.
Per on escoltar-lo
Si no el coneixes, comença per La força (2016) o per Eril Eril Eril (2025). El primer per entendre qui és i el segon per veure on és ara. Tots dos els trobaràs a Spotify, Bandcamp i en format físic a través de Bankrobber, el segell que l’ha acompanyat durant tota la carrera.