Va aprendre a escoltar el silenci amb les persones que l’havien inventat
Hi ha maneres d’arribar a la música experimental. La de Barbara Held no és la més habitual.
Held és flautista de formació clàssica. No va arribar a l’experimentació trencant amb la tradició — va arribar aprofundint-hi fins que la tradició es va quedar petita. Va ser membre fundadora del Bowery Ensemble durant els anys 80 a Nova York, un col·lectiu amb vincles directes amb Morton Feldman i John Cage. Dues figures que han redefinit el que la música pot ser: Feldman, el dels sons que s’evaporen i deixen un rastre; Cage, el del silenci com a composició.
Treballar en aquell entorn no és aprendre tècnica. És aprendre una manera de pensar sobre el so que després ja no se’t va.
L’anemòmetre i Alvin Lucier
Un dels encàrrecs que millor defineixen la seva trajectòria és “Autorretrat” d’Alvin Lucier: una obra per a flauta i anemòmetre. Un anemòmetre és l’instrument que mesura la velocitat del vent. Lucier va escriure una peça en la qual la flauta i un mesurador de vent conviuen en el mateix espai, els dos captant i generant aire de maneres distintes.
Held va estrenar i interpretar aquesta obra, i en aquell encàrrec ja hi ha tot el que definirà la seva pràctica durant dècades: la flauta com a instrument que treballa amb l’aire i l’espai, no com a font de notes boniques sobre un pentagrama.
Ha interpretat també una sèrie de partitures de Yasunao Tone — l’artista japonès conegut per perforar CDs amb agulles per alterar la seva reproducció, un dels primers practicants del glitch art sonor. I va participar en una pel·lícula i una actuació de Carles Santos amb el poeta Joan Brossa. La seva biografia és una col·lecció de col·laboracions amb gent que ha decidit que el so pot ser qualsevol cosa.
Barcelona: de l’escena de Nova York al MACBA
En algun moment va travessar l’Atlàntic i va establir-se a Barcelona. No es tracta d’un detall menor: va arribar amb un bagatge que la majoria de l’escena barcelonina no tenia — la connexió directa amb la tradició experimental nord-americana de Cage, Feldman, Lucier i Tone — i va connectar-la amb el que passava aquí.
Va crear i produir “Music at Metrónom”, un festival de música experimental a Barcelona que donava suport especial a la col·laboració entre músics i artistes visuals. No era un festival de concerts normals — era un espai de cruïlla entre disciplines en un moment en que la Sala Metrónom era el centre de l’art d’avantguarda de la ciutat.
Per al MACBA va co-comissariar “Possibility of Action: la vida de la partitura” durant la temporada 2008-09 — una exploració de la partitura com a objecte viu, no com a instrucció fixa. I va crear “Lines of Sight”, una sèrie de set programes de música experimental i art radiofònic per a la Ràdio Web MACBA, en col·laboració amb Pilar Subira.
El que fa que el seu so sigui el seu so
Loop Barcelona la descriu amb una precisió que fa difícil millorar: “el seu treball exposa el detall de l’espai físic de l’escolta en igual mesura que una atenció acurada a com escoltem com a cossos que es mouen pel món.”
Cossos que es mouen pel món. No oïdes flotant en un espai abstracte. La seva música parteix de la idea que escoltar és un acte físic, que el cos que escolta i l’espai on s’escolta formen part de la composició tant com les notes.
Això és el que fa que les seves instal·lacions sonores no siguin decoració — “Observatory”, la seva instal·lació multicanal generativa, es va presentar a Eyebeam de Nova York i va ser part de “Escuchar con los ojos. Arte sonoro en España, 1961-2016” a la Fundació Juan March de Madrid. I que les col·laboracions amb artistes visuals com Eugenia Balcells, Pere Noguera o Francesc Abad no siguin encàrrecs puntuals sinó part d’una pràctica coherent on so i imatge no es separen.
La mostra del Museu de la Música i el que queda per fer
El 2023 va ser una de les quatre artistes de la mostra “PIONERES. [D]’ones i experimentació sonora” del Museu de la Música de Barcelona. Al costat d’Anna Bofill, Mercè Capdevila i Eli Gras, la comissària Haize Lizarazu va construir un relat de quatre dècades d’experimentació sonora femenina a Barcelona que ningú havia documentat fins aleshores de forma conjunta.
Quatre trajectòries completament diferents — l’arquitectura i la matemàtica d’Anna Bofill, l’electroacústica i el compromís de Mercè Capdevila, la ferreteria conceptual d’Eli Gras, i l’escolta física i l’espai de Barbara Held — que juntes expliquen una escena que existia sense que ningú s’hagués molestat a posar-li nom.
És una cosa que passa molt sovint amb les dones en la música experimental. L’obra existeix. El reconeixement arriba tard o no arriba. El Museu de la Música va fer bé en construir aquella mostra, però el que hauria de passar és que no calgués fer-la.
Per on entrar
El treball de Barbara Held és difícil de trobar si no saps on buscar — la majoria de la seva obra existeix en forma d’instal·lació, concert en viu o col·laboració que no es gravava per ser distribuïda comercialment. El millor punt d’entrada és el seu web barbaraheld.com, on documenta projectes i instal·lacions amb àudio i vídeo. I si alguna vegada apareix en cartell a Barcelona o Nova York, és un concert que val la pena no perdre’s.
Per més info, entra a la seva web barbaraheld.com