La germana que ningú menciona quan parlen del Taller Bofill
Quan dius Bofill a Barcelona, tothom pensa en Ricardo. Les façanes postmodernes, La Manzana de la China, el Walden 7, la Muralla Roja. Un personatge enorme, mediàtic, inconfusible.
Anna Bofill Levi va néixer el 25 d’abril de 1944 a Barcelona, en la mateixa família que Ricardo, i va triar exactament la mateixa professió. Però la seva trajectòria no s’assembla en res a la del seu germà — i en molts sentits és més interessant.
On Ricardo construïa a escala de faraó, Anna pensava en la matemàtica de les formes, en la relació entre el so i l’espai, en les dones compositores que la història havia anat silenciant una darrere l’altra. On Ricardo era omnipresent als mitjans, Anna construïa una obra que avui resulta pionera en tres camps a la vegada i que massa gent no coneix.
Una de les primeres dones a llicenciar-se en arquitectura a Barcelona
L’any 1973 Anna Bofill va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en arquitectura per l’Escola Tècnica Superior de Barcelona. Al any següent va llegir la seva tesi doctoral sobre generació geomètrica de formes arquitectòniques i urbanes. Dos títols en un context en el qual la presència de dones en aquells espais era una excepció que generava fricció.
Però la música mai havia parat. Des dels cinc anys havia estudiat piano i teoria musical. A principis dels 60 va estudiar composició amb Josep Cercós i Xavier Montsalvatge. Entre 1968 i 1972, composició amb Josep Maria Mestres-Quadreny. I en paral·lel a tota la carrera d’arquitectura, la matemàtica: la teoria de la probabilitat amb el matemàtic Eduard Bonet, que acabaria sent el fonament del seu pensament compositiu.
La connexió entre la matemàtica de les formes i la matemàtica del so no era per a ella una metàfora — era una tesi.
El Laboratori Phonos i la connexió amb Xenakis
Des de 1974, i en diverses ocasions al llarg dels anys, va estudiar música electroacústica al Laboratori Phonos de Barcelona seguint cursos de Gabriel Brncic, L. Callejo i Xavier Serra. El Phonos era el mateix espai on, uns anys més tard, estudiaria Mercè Capdevila i Gaya — un laboratori que va ser el cor de l’experimentació sonora catalana durant dècades.
Però el moment que ho canvia tot arriba el 1985: Anna Bofill viatja a París per estudiar amb Iannis Xenakis al centre CEMAMU. Xenakis no és un compositor convencional. És un arquitecte grec que va sobreviure la Segona Guerra Mundial, que va treballar amb Le Corbusier durant anys, i que va construir una teoria compositiva basada en la matemàtica estocàstica. L’home que va dissenyar el pavelló Philips de l’Exposició Universal de Brussel·les de 1958 — on Varèse va estrenar el Poème électronique — i que va escriure música per a aquell espai al mateix temps que el dissenyava.
Per a Anna Bofill, estudiar amb Xenakis era trobar algú que entenia exactament el que ella portava anys intuint: que l’arquitectura i la música no eren disciplines paral·leles sinó la mateixa cosa vista des d’angles diferents. No és casualitat que anys després traduís al català el seu llibre Música i Arquitectura.
La feina invisible: rescatar les dones que la història havia enterrat
Hi ha una tercera dimensió en la seva trajectòria que potser és la més important de totes.
Anna Bofill va decidir en algun moment de la seva carrera que no era suficient amb compondre. Calia també recuperar el que la història havia anat deixant enrere. Va especialitzar-se en el coneixement i la difusió de l’obra de compositores que els llibres de música no mencionaven — articles, conferències, el llibre Los sonidos del silencio (2015), on documentava la presència silenciada de dones compositores al llarg de la història.
Ser membre de l’Associació de Dones en la Música, de la International Alliance for Women in Music i de l’Associació Catalana de Compositors no és acumulació de càrrecs — és una estratègia coherent per assegurar que la feina de recuperació no s’acaba quan ella deixi de fer-la.
El 2009 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Medalla al Treball President Macià. El 2023 va ser nomenada acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Reconeixements tardans per a una trajectòria que hauria d’haver estat visible molt abans.
Per què aquí
Anna Bofill és exactament el tipus de figura que hauria d’aparèixer als programes d’estudi de música, d’arquitectura i de disseny — i que en la majoria dels casos no hi apareix. Compositora, arquitecta, matemàtica, feminista, pedagoga. Vuit dècades de vida en les quals cada peça de la trajectòria encaixa amb les altres d’una forma que no sembla accidental.
Si el teu punt d’entrada és la música electroacústica, comença buscant el monogràfic que Ars Sonora de RTVE li va dedicar el 2010. Si el teu punt d’entrada és l’arquitectura, la tesi doctoral de 1974 sobre generació geomètrica de formes arquitectòniques és una lectura que aguanta perfectament avui. Si el teu punt d’entrada és el feminisme aplicat a la cultura, Los sonidos del silencio és el lloc on anar.